Els animals domèstics durant el confinament

Els animals domèstics durant el confinament

Ipets ofereix servei a domicili gratuït mentre duri el confinament els dilluns, dimecres i divendres. Per poder fer la comanda pots enviar un missatge al Teo al 665 906 070.

Per als qui tenen gossos a casa aquests dies ha estat una vàlvula d’escapament que els ha permès poder sortir al carrer o al camp a estirar les cames. Sí, però no és l’única avantatja. Cert que en una casa on hi ha un gat o un gos la interacció amb ells fomenta emocions i ajuda en moments de frustració o d’angoixa, per tant la seva companyia pot ser molt valuosa en aquests dies de confinament.

Sabem que tant els gossos com els gats son per a moltes persones l’única companyia. Acariciar-los, observar-los, parlar amb ells… ajuda a relaxar-nos i ens transmeten sensació de pau. Els animals també donen seguretat perquè fan que se sentin menys soles i cobreixen les necessitats d’interacció que tenim com a éssers socials. Ells intueixen els nostres estats d’ànims i en moments d’ansietat o de tristesa s’acosten per animar-te. També ens distreuen i ens fan riure quan moneries o simplement quan veiem que busquen el solet per estar bé o que s’amaguen de manera ridícula. Fomenten emocions positives, i això ajuda tant a les persones que viuen soles com a les famílies perquè contribueix a millorar la convivència.

Un amic per sempre

Per als infants, el fet de tenir un gos o un gat pot esdevenir en un suport psicològic, emocional i físic. Compartiran moments de joc, de seure junts a veure una peli, de treball fent deures en companyia… Aquesta relació també ajuda a fomentar el sentiment de responsabilitat, si els petits cuiden de donar-los el menjar, l’aigua, netejar-los, etc. L’amistat amb un animal de companyia és per a tota la vida. Qui no enyora un gat o un gos que va tenir de petit?

Si aprofitem aquesta situació de confinament per fer que els xics tinguin cura dels animals, els hi ensenyem a tenir responsabilitat, a sentir empatia, i encara, la importància de tenir cura dels altres, així com de col·laborar en els quefers de la família.

De petita tenia un gos –un labrador de pèl negre– amb el qual érem com carn i ungla. Vaig compartir amb el Ciao –així es deia–, llargues estones, ja que solia estar malalta molt sovint. El gos s’estava al costat del llit tot el dia i tota la nit, només de tant en tant sortia una estona, però realment em vetllava. Com que sempre jugàvem, un dia li vaig posar un mocador lligat al coll i li vaig dir –busca la mama!, busca! I el gos va marxar corrent, al cap d’una estona va tornar, també corrent, que el sentia patinar pel passadís i es va asseure al costat del llit ensenyant-me que no duia el mocador. Gairebé no havia tingut temps d’adonar-me d’això que la meva mare apareixia per la porta —què passa alguna cosa? –em diu. Des d’aquell dia quan necessitava la mama li posava el mocador vermell lligat al coll, i ell tornava per dir —ja ho ha vist.
Jo passava moltes estones llegint –estem parlant dels anys 59-62, no hi havia tele i la ràdio era un aparell que s’estava a un lloc instal·lat i d’allà no es movia– i el gos sovint posava el cap sobre el meu braç de manera que em semblava que volia llegir, vaig començar a llegir-li en veu alta, jo ja era molt teatrera en aquella època, i li feia veus i gestos, ell em mirava sorprès. Sempre vaig pensar que m’entenia
.

Carme Paltor.
‘Ciao’