Arròs i arròs amb arròs

Arròs i arròs amb arròs

A casa érem quatre germanes i els pares, entre el 1957 i el 58 el pare estava fent la restauració d’una església prop de la Sénia, on vivíem en aquell moment, i una vegada el van pagar amb un sac d’arròs, llavors les botigues tenien els cereals i els llegums en sacs i els venien a doll. Vam tenir aquell sac, potser de 50 quilos, no ho sé però per mi era molt gran, a la cuina de casa durant molts mesos. Llavors menjar era l’objectiu; gairebé l’únic, personal i familiar, i si et pagaven amb un sac d’arròs, menjaves arròs, no hi havia res més.

“Al costat de casa, hi havia una família, la filla es deia Carme com jo i teníem la mateixa edat, érem molt amigues. Ells es dedicaven a fer escombres, el pare i l’avi collien i polien les canyes i la mare i l’àvia filaven i muntaven les palmes. Menjaven cada dia una paella, que posaven al mig de la taula, de farinetes de blat de moro que l’àvia molia al matí en un morter. Un dia li vaig comentar a la meva mare: «mare, quina sort que tenen!, mengen farinetes cada dia, me’n faràs?» i la mare, amb un ample somriure, em va dir, en aquell moment no ho vaig entendre, «quan siguis gran, veuràs la sort que tenim de menjar arròs»”.

Això pasava el 1957 a La Sènia.

La mare, la millor cuinera del món (com totes les mares, després de les àvies, és clar), es va empescar moltes maneres de cuinar-lo perquè les filles no l’avorríssim, cada dia un arròs diferent. Aquests dies hi he pensat molt, segurament perquè per no sortir de casa estem recuperant llegums que teníem per coure, bosses de pasta inacabades, i com no, l’arròs.

Però curiosament, el que em ve més de gust és tornar a fer aquells arrossos humils que feia la mare i que quasi havia oblidat: arròs amb tomàquet i tonyina; arròs bullit barrejat amb ceba sofregida; arròs bullit amb oli i alls, un per a cadascú, i un ou ferrat pel damunt; arròs amb llenties: després de cuit l’arròs i les llenties per separat, fregia ceba i o remenava tot junt; arròs a la milanesa, deia ella: amb salsitxa, i sofregit de tomàquet i ceba, i si n’hi havia, una culleradeta de formatge ratllat; arròs pilaf, una delícia: sofregia ceba i alls tendres, abocava l’arròs remenava i posava l’aigua i una branca de farigola i ho coïa tapat; arròs amb sardines de llauna, imagineu, en una llauna hi havia tres sardines i érem sis; el dijous era el més esperat, arròs amb galeres, a la Sénia només arribava el peix el dijous –la peixatera li regalava a la mare una pelaia per a mi–, encara és el peix que més m’agrada; arròs bullit amb col i trossets de cansalada; arròs i fideus que el feia amb brou; arròs fregit: després de bullit i escorregut el posava a la paella i el daurava amb oli i un all tallat petit; arròs amb un sofregit de ceba, tomàquet i pebrot verd; arròs amb bacallà, cigrons i bròquil; arròs amb sofregit i un ou esparracat; arròs amb carxofa…

Així no acabaria mai i us asseguro que totes les germanes som unes enamorades de l’arròs, el cuinem i és una de les nostres especialitats. Cadascuna ha adoptat el seu estil però totes tenim present la mare quan el cuinem. I és que la cuina és imaginació i una miqueta d’amor.

ESPAVILA A LA CUINA
cuinar com la mare